Imatge de Mónica Torres (diari El País).
El 21 de gener de 1856 no és una data qualsevol. Eixe dia sempre estarà present en la història dels velluters i del Col-legi de l’Art Major de la Seda. Es compleixen 162 anys d’una jornada històrica, del Motí de Velluters, la primera gran manifestació de lluita de classes de la ciutat. El popular Motí de Velluters sempre romandrà gravat en la retina dels velluters, dels seus familiars i d’una ciutat que temps enrere havia presumit d’un potencial econòmic sense precedents.
Per què es va produir el Motí de Velluters?. Des de principi del segle XIX la industria sedera entrà en crisis. Les màquines es “menjaven” l’activitat artesanal i la sederia valenciana perdia competitivitat a borbolls. L’estocada final arribà amb l’epidemia de la pebrina l’any 1854 que afectà de ple a la criança del cuc de seda. La producció va caure en picat i la seda que arribava als telers era de qualitat ínfima. La crisis provocà roïnes condicions laborals, atur, pèrdues econòmiques, una ruïna per al sector.
Davant esta situació els velluters digueren ja n’hi ha prou. Eixe 21 de gener de 1856 els treballadors de la seda eixiren al carrer, es van amotinar davant del Col-legi, hui convertit en el Museu de la Seda, reivindicant una solució laboral i sous dignes. La protesta acabà prenent un tint polític. Tan sols es varen contindre els disturbis davant l’amenaça d’una intervenció militar.
Tal com reconeix Germán Navarro, Catedràtic d’Història Medieval i membre del Comité Científic del Museu de la Seda de València, “tal va ser l’impacte de la crisis patida pels velluters en la mentalitat dels valencians que el gran escriptor Vicente Blasco Ibáñez, de la mort del qual prompte es compliran noranta anys (28 de gener de 1928), rememorava en la veu d’un dels seus personatges de la coneguda novel-la “Arroz y Tartana” publicada l’any 1894, la següent cita amb profunda malenconia:
“los recuerdos gloriosos del arte de la seda, los brillantes trabajos de los velluters que cincuenta años antes hacían danzar las lanzaderas allí mismo, del amanecer hasta la noche; y sentía cierta pena, un malestar extraño, como si se encontrara ante las ruinas de una ciudad muerta y todavía vibrasen en el espacio los últimos estallidos de la catástrofe. Aquello era un panteón al que no se había quitado el andamiaje; la ruina y el silencio habían pasado por allí, petrificando el taller, antes ruidoso y ensordecedor“. “Aquí, en estos talleres, estaban la riqueza y la honra de Valencia; aquí trabajaban los velluters…//… Ya no hay moreras en las huertas; en las barracas se ha perdido la memoria de las cosechas del capullo, y ha muerto una industria… industria no; un arte que nosotros, aunque cristianos viejos, heredamos directa y legítimamente de nuestros abuelos los moros… ¿Y en esto consiste el progreso?”.
“Cal esperar que estes paraules puguen servir per recordar una revolta que expressava el malestar i las roïnes condicions de vida dels treballadors del sector davant una crisis imparable que va acabar amb l’història daurada de la sedería valenciana”, conclou Germán Navarro.
